Sala de premsa

Tardor al Montseny

Inauguració dilluns 24 de setembre a les 19,30 hores

 

Fotografies de Francisco Espejo Sanchez

Aquesta exposició fotogràfica, organitzada pel Fotoclub Terrassa, és la particular visió de l’autor per captar amb l’ull de la càmera la tardor al Montseny, una natura plena de pinzellades de color: groc, marró, taronja, verd, vermell…colors que il·luminen tot el paisatge.

L’autor vol dedicar aquesta exposició a la memòria de la María José, la seva fidel companya de tota una vida, que va saber aguantar amb paciència les seves sortides fotogràfiques amb els amics, i quan viatjaven junts, les múltiples parades per fotografiar tot allò que el cridava l’atenció.

Francisco Espejo, és un bon fotògraf amateur amb una gran trajectòria fotogràfica, és membre del grup Els Cinc Fotogats, membre de la Federació Catalana de Fotografia (no2843/37) i soci del Fotoclub Terrassa. Aquesta és la seva primera exposició en solitari, tenint en compte que ja ha participat amb moltes exposicions col·lectives.

Els Cinc Fotogats, és un grup de cinc amics que els uneix la seva passió per la fotografia i amb una gran vocació per participar en els concursos de fotografia de tot arreu, pertanyen a l’antiga escola de la fotografia analògica però que actualment s’han adaptat a la fotografia digital. Són Antoni Planas, Antoni Boixadós, José Pérez Osorio, Alonso Espejo i Francisco Espejo.

Fotocinema

Francesc Íñiguez

Inauguració dissabte  7 de juliol a les 19,30 hores

L’autor, fotògraf professional especialitzat en fotografia de moda i retrat, és un gran apassionat del cinema, i fa que els seus ulls vegin les fotografies com una escena cinematogràfica.

El cinema i la fotografia són dues arts que a través d’un objectiu intenta’n captar la imatge, en definitiva el cinema són 24 fotografies per segon amb so.

Les dues comparteixen, la llum, el color, la composició, el relat, la inspiració, etc., les dues amb la mateixa finalitat d’explicar una història a l’espectador.

En aquesta exposició l’autor vol inspirar-se i relacionar cada fotografia amb una pel.lícula com per exemple “Tron”, ”Terminator”, “Memòries d’una geisha”,”Dodge, ciudad sin ley”,”El nombre de la rosa”, etc., fent coincidir les seves dues passions, la fotografia i el cinema·

Francesc Íñiguez es president del Fotoclub Terrassa, membre de la Federació Catalana de Fotografia i del comité editorial de la Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Ha realitzat exposicions personals entre d’altres al Centre Cultural de Terrassa i al CCCB de Barcelona.

Publicacions a la revista internacional PHOTO, Digital Foto, Super Foto Digital, 50mm i a la pàgina web de la 080 BARCELONA FASHION.

Presos polítics a l’Espanya contemporània

Després del seu pas pel Museu de Lleida i el CCCB, la instal·lació fotogràfica de l’artista Santiago Sierra, propietat de Tatxo Benet, arriba al Centre Cultural Terrassa. La sala 3 recull la sèrie de 24 fotografies en blanc i negre i de rostres pixelats que fan referència a 74 presos polítics de col·lectius i posicions molt diverses.

L’obra Presos polítics a l’Espanya contemporània, que va ser motiu de polèmica després de que fos retirada de la fira ARCO de Madrid el passat mes de febrer, vol fer visible l’existència de presos polítics a l’Estat espanyol. ‘Dins el panorama carcerari actual, un gran nombre de presos han estat condemnats a causa de les seves ideologies, especialment d’esquerres’,  diu Santiago Sierra en el seu comunicat.

‘El fet de recórrer universalment a la institució penitenciària és en si mateix un indicador del fracàs i de la impotència de les societats per construir un àmbit de convivència saludable que respecti la sobirania personal’ manifesta l’artista, i afegeix que el criteri de selecció són ‘persones empresonades per intentar fer públiques i efectives les seves idees sense recórrer a cap tipus de violència’. Sierra invita a reflexionar sobre l’efecte de la Llei mordassa i les activitats que poden ser considerades delicte de ‘terrorisme’.

Santiago Sierra ha exposat arreu del món i és especialment conegut dins el món de l’art polític pel seu treball de denúncia del capitalisme, l’explotació o el mercat laboral. La seva obra també posa en qüestió la naturalesa de la institució artística.

obert diumenge i dilluns de Festa Major

 

 

Santiago Sierra (1966, Madrid) Després de llicenciar-se en Belles Arts per la UCM-Universidad Complutense de Madrid, Santiago Sierra va completar la seva formació a Hamburg, on va estudiar amb els professors  F. E. Walter, S. Browm i B. J. Blume. Els seus inicis estan lligats als circuits artístics alternatius de Madrid —El Ojo Atómico, Espacio P—, però bona part de la seva carrera l’ha dut a terme a Mèxic (1995-2006) i Itàlia (2006-2010). L’any 2010, Sierra va rebutjar el premi Nacional d’Arts Plàstiques d’Espanya.

Reprenent i actualitzant algunes estratègies pròpies del minimalisme, l’art conceptual i la performance dels anys setanta, Sierra interromp els fluxos de capital i mercaderies —Obstrucción de una vía con un contenedor de carga, 1998; Persona obstruyendo una línea de containers, 2009—, contracta treballadors per revelar-ne la situació precària —20 trabajadores en la bodega de un barco, 2001—, explora els mecanismes de segregació racial que es deriven de les desigualtats econòmiques —Contratación y ordenación de 30 trabajadores conforme al color de su piel, 2002; Estudio económico de la piel de los caraqueños, 2006—, i impugna els relats que legitimen una democràcia sustentada sobre la violència d’estat (Veteranos de las guerras de Camboya, Ruanda, Kosovo, Afganistán e Irak de cara a la pared, 2010-12; Los encargados, 2012).

 

Comunicat de l’artista

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

El fet de recórrer universalment a la institució penitenciària és en si mateix un indicador del fracàs i de la impotència de les societats per construir un àmbit de convivència saludable que respecti la sobirania personal. La presència de presos polítics a les presons constitueix, a més, la pedra de toc que desacredita qualsevol govern que pretengui definir-se com a democràtic. Consegüentment, cap govern no n’admet l’existència: la camufla mitjançant tipus penals com ara l’atemptat contra l’ordre públic, l’enaltiment del terrorisme, la rebel·lió, etc.  

L’Estat espanyol no n’és una excepció. Quan, el 2016, el dirigent abertzale Arnaldo Otegi es va qualificar a si mateix com a «pres polític» després de complir una condemna de diversos anys, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, va declarar immediatament que «en una democràcia no hi ha presos polítics» i que a Espanya «no n’hi ha des de fa molts anys». Això no obstant, una mirada superficial al panorama carcerari espanyol permet identificar un gran nombre de persones que han estat condemnades per les seves idees, particularment en els àmbits abertzale i anarquista, tot i que no exclusivament.

En qualsevol cas, el criteri per definir un pres com a polític no és clar, ni és compartit per tothom. A Espanya, aquest criteri ha estat encara més confús, a causa de la tradició franquista i de la prolongació dels conflictes nacionalistes després de la Transició, fet que ha generat un context des del qual pràcticament qualsevol activitat (exercici de la llibertat d’expressió i de la de reunió, militància en organitzacions revolucionàries, lluita pels drets de les persones preses, etc.) pot ser considerada com a delicte de «terrorisme».

L’aprovació de la Llei de seguretat ciutadana, coneguda significativament com a «Llei mordassa», ha ampliat enormement els supòsits de delicte fins a incloure-hi les opinions i els actes de desobediència, com, per exemple, els intents de paralitzar col·lectivament els desnonaments.

El que proposem a través d’aquesta sèrie que vam anar publicant durant l’any passat és fer visible l’existència d’aquests presos polítics a l’Estat espanyol, malgrat el que se sosté institucionalment. No es focalitza cap ideologia en concret, ja que es tracta de demostrar que els presos polítics a l’Espanya contemporània inclouen un ampli ventall de posicions polítiques, especialment d’esquerres; però se segueix un criteri de selecció molt clar: persones empresonades per intentar fer públiques i efectives les seves idees sense recórrer a cap tipus de violència.

Segurament no hi són tots els que hi ha, però a través d’aquesta selecció d’exemples molt clars volem deixar constància que existeixen i denunciar no només les lleis caduques i la seva aplicació esbiaixada, sinó sobretot l’alienació social que permet i justifica aquesta realitat i mira cap a una altra banda.

Carme Aliaga

Queda només un minut de blau

Quantes vegades una vella postal o fotografia, una llum, un color, una olor ens transporta a un altre indret, a un altre temps, als nostres records. Una ciutat pot contenir totes les ciutats, les que hem visitat i les que ens queden per descobrir. Ciutats que no són el que semblen, fragments de ciutats, fragments de nosaltres mateixos. Les ciutats com a metàfora de la multiplicitat de temps diferents, on conviuen estrats temporals múltiples, restes sobre restes, pòsits, rastres d’altres moments…

Ciutats que se succeeixen una sobre l’altra, sobre el mateix sòl, com les capes d’un quadre. Re-construir, refer, tornar a construir. Mai serà ben bé el mateix, serà nou, però no com abans. El collage, l’estrip, la bellesa del fragment, la poètica que ho envolta. La fragilitat del paper, la capacitat de preservar i alhora tan vulnerable. Les contradiccions entre figuració i abstracció, tan lluny i tan a prop l’una de l’altra, les pròpies nostres…

Sempre m’ha agradat moure’m en aquest llindar on pot succeir de tot. Sense límits.

 

Artista presentat per: 

Juan Carlos Estudillo

Tres dibuixos

Juan Carlos Estudillo traça minuciositats que remeten a allò que està a punt de caducar. Tot el que viu, en el moment en què és aturat sobre paper, comença a decaure. Juan Carlos Estudillo ho sap, i ha decidit amb la seva obra, regalar-nos la poesia de l’instant previ a l’inici del declivi.   

Lluís Alabern

 

Artista presentat per: 

Logotip Tigomigo horitzontal

Anna Clariana

Batecs visual

 

“ Un full de paper en blanc

 és tot un món possible…”

Així comença un poema de Joana Raspall que vaig tenir el plaer d’il·lustrar l’estiu passat per editorial Pagès. Il·lustradora de professió, he treballat per les principals editorials del país amb més d’un centenar de llibres publicats. En la vintena de quadres que componen aquesta mostra hi trobareu una forma d’expressió que  poc té a veure amb els llibres il·lustrats. Papers pigmentats, esquinçats i arrugats subtilment, jocs de llums i ombres atzaroses o estudiades, textures sobtades i relleus impensats. Composicions de formes i figures esveltes on a vegades s’hi escapa la necessitat d’explicar una història amagada, més enllà de l’estètica o el sentiment.

Us convidem a buscar-ne la relació i a descobrir en quin punt del recorregut entre l’ull i el cor s’han creuat.

 

Anna Clariana

 

inauguració dijous, 4 d’octubre, a les 19h

 

Artista presentada per: 

amics

Moreno & Soria

Estats alterats

A Estats Alterats parlem sobre la memòria i el temps, sobre les alteracions que tenim pel que fa a la percepció visual, del record volàtil, de la transformació dels nostres propis records familiars.

Per això, barregem imatges apropiades amb imatges de la nostra pròpia família, creant noves cares, noves identitats que el temps ja ha deixat enrere. En el fons, amb diferents fragments d’altres persones anem creant noves identitats.

Inauguració dijous, 6 de setembre, a les 20h

 

Artista presentat per: 

 

Brigitta Both

Monocrom

 

Acte inaugural dijous 13 de setembre a les 19 h

L’artista hongaresa Brigitta Both (1978) va estudiar disseny i moda a Budapest. Després de treballar quinze anys en la indústria de la moda i en disseny gràfic li van interessar el collage, les pintures de tècnica mixta i la fotografia. El 2015 es va establir a Barcelona i es va presentar al Premi BBVA de Pintura Ricard Camí essent-ne la guanyadora amb l’obra Sincronitzats, una pintura que expressa una relació molt íntima amb una profunda connexió, l’amor i la comprensió entre una parella que es va consolidant al llarg del temps.

Ara l’artista presenta l’exposició Monocrom, una obra feta entre el 2015 i el 2018 d’estil minimalista i en blanc i negre. El blanc, símbol de la puresa i l’harmonia, en contrast amb el negre que representa el caos i el desconcert.

 

Sobre el Premi BBVA de Pintura Ricard Camí

La Fundació Antigues Caixes Catalanes convoca, amb el suport de BBVA CX i la col·laboració de la Fundació Antiga Caixa Terrassa, el Premi BBVA de Pintura Ricard Camí. Aquest guardó és dels més ben dotats del panorama actual de certàmens artístics, amb una assignació de 18.000 euros, 12.000 per a l’autor i 6.000 per dur a terme una exposició individual de l’artista guanyador al Centre Cultural, que pot tenir caràcter itinerant.  D’aquesta manera, el premi no es limita només a lliurar un guardó, sinó que vol acompanyar l’artista en la seva promoció i projecció posterior mitjançant aquesta mostra individual.

El premi impulsa la creació pictòrica i estimula els nous creadors des del 1989, any en què es va instituir a la memòria de Ricard Camí i Aliart, protector de les arts i president de l’antiga Caixa Terrassa. Al llarg de les 15 edicions d’aquesta biennal, han participat més de 5.200 artistes, amb gairebé 6.200 obres presentades, de les quals 485 han estat exposades, i amb un repartiment de més de 325.000 euros en premis.

El jurat del Premi està format per Francesc Miralles, historiador i crític d’art, Sílvia Muñoz, historiadora i crítica d’art, Carles Taché, director de la Galeria Carles Taché, Pilar Vélez, directora del Museu del Disseny de Barcelona i Eduard Vives, representant de les entitats organitzadores del Premi.

Agustí Puig

Creant una pròpia cosmicitat

Autor d’una obra prolífica i versàtil,  que ha sabut experimentar amb nombroses disciplines artístiques tals com la pintura, l’escultura, el dibuix, la ceràmica o el gravat, l’actual proposta d’Agustí Puig es perfila com un assaig visual que recorre les principals temàtiques de l’autor. El pas del temps, la condició fugaç de l’ésser humà o la constant resistència a l’omissió de la memòria mitjançant la perpetuïtat del gest, en són una constant.  

La memòria del gest, primigènia, inapel·lable i il·limitada, s’estén amb determinació sobre  la matèria i abraça els vestigis mil·lenaris d’aquells que ens precediren i dels qual en som deutors. Prendre el seu llegat per avançar és el que ens proposa l’autor.

Comissària: Natàlia Chocarro

Exposició produïda per: 

La Captura

Dels paisatges d’en Vayreda a l’últim quadre d’Olot

Col·lecció Jordi Planas

L’escola pictòrica d’Olot, aquella que diuen que retrata la Garrotxa verda i humida des del segle XIX, mai ha existit. No ha passat mai de ser una etiqueta vaga enmig de converses vagues. El que ha existit –això sí- és l’intent tossut per part de molts pintors de capturar el paisatge olotí. Joaquim Vayreda va ser el primer, l’artista que crearia el topos, el lloc comú que inspiraria a tants. Darrera d’ell vindrien molts pintors i de molts tipus: els delejants, els trasplantats, els “fills de”, els que no surten mai del marc, els que sí que ho fan. Tots ells van provocar una densitat d’artistes única al país; una suma d’obres gegantina sorgida d’una demanda real, sentida i voraç que desembocà cap a un gest aïllat, a la vegada que radical: la rendició. El paisatge d’Olot ja no es podria capturar ni construir en una tela. Només podríem trepitjar-lo i mirar-lo. O no, només faltaria.

Comissari: Miquel Àngel Codes

 

Inauguració dijous, 6 de setembre, a les 19h