Sala de premsa

Poesia Visual

de Miquel A.Mercader

La Sala Espai Fotoclub ofereix un recull de poesies visuals i poemes objecte de creació poeticovisual que no us deixarà indiferents. Més enllà de la creació pictòrica, fotogràfica i de composició d’obres amb diferents materials reciclats i reutilitzats, Miquel A. Mercader realitza també poemes visuals, un conjunt d’imatges suggerents del seu entorn proper, plenes d’intencionalitat.

La creació poeticovisual la nodreix de la realitat que l’envolta, i per això les seves obres són un mirall que ofereix al lector; tot un seguit d’imatges que té al cap, jugant constantment amb aquestes imatges i combinant-les amb paraules o frases, llenguatge de creació espontània que es traduirà en comunicació visual per a l’espectador.

Totes les poesies visuals i poemes-objecte que exposa al Centre Cultural de Terrassa són fruit de la reflexió, la composició sensual i l’alliberament dels sentits.

Segons l’artista Miquel A. Mercader, fer poesia visual és experimentar, és diferent a tot allò que t’hagis imaginat, és un cert estil, una certa filosofia de vida…, és transgressió artística. Es tracta d’experimentar i posar en marxa l’enginy i el nostre potencial didàctic, sumat al joc de paraules i acompanyat de fotografies i/o imatges amb qualsevol suport, tècnica i forma.

La poesia visual de Miquel A. Mercader com a procés experimental, d’autoreflexió i d’imaginació permet múltiples intencions i interpretacions; amb elements quotidians aconsegueix combinacions impossibles creant nous elements, dobles interpretacions.

En definitiva, presenta una breu exposició amb una forma d’expressió experimental dins d’un gènere metafòric ple d’intencionalitat i amb un llenguatge visual obert a tot allò nou. Artista polifacètic que veu art en tot allò que l’envolta.

Preses de Franco

Històries de moltes dones que, des de les seves lluites, van obrir una crisi en el model de societat dominant, desafiant tant el feixisme com la societat patriarcal

6 de novembre · 19h INAUGURACIÓ 

Aquesta exposició, produïda per l’Associació Catalana d’Investigacions Marxistes i la Fundación de Investigaciones Marxistas, vol mostrar les experiències penitenciàries de les dones empresonades durant la repressió franquista, a través d’un diàleg entre memòria i història, entre imatges i testimonis que ens acosten a la realitat des d’una perspectiva biogràfica. Experiències de dones que van ser separades dels seus fills i van patir les inhumanes condicions del sistema penitenciari franquista en presons i convents, els càstigs, les humiliacions, la tortura física i psicològica. Però també experiències de supervivència i solidaritat.L’exposició mostra les seves experiències penitenciàries entre imatges i testimonis que ens acosten a la realitat que van viure des d’una prespectiva biogràfica.

L’exposició vol contribuir a fer visibles les històries de moltes dones que, des de les seves reivindicacions, van obrir una escletxa en el model de societat dominant, desafiant tant el feixisme com la societat patriarcal. La història d’aquestes dones i les seves experiències penitenciàries ens remeten, tal com argumenten els investigadors principals d’aquest projecte, a una història que se’ns presenta “com una tasca intel·lectual i ètica sense la qual difícilment podrem entendre les dimensions de la política d’extermini portada a terme pel franquisme”.

Organitza: Casal de la Dona de Terrassa

 

PROGRAMA D’ACTIVITATS

6 de novembre · 19h INAUGURACIÓ 

15 de novembre · 19h CONFERÈNCIA ‘PRESÓ I DONA’ a càrrec de Mercè Claramunt i Bielsa, advocada

29 de novembre · 19h CONFERÈNCIA/TESTIMONI de Anna M. Batalla i Solà, filla de mare i de pare de presos polítics del franquisme

VÍDEO DOCUMENTAL ‘Dones del 36’ produït per TV Clot-Sant Martí

Cartografies 1

Cartografies 1

La CC és una de les col·leccions d’art contemporani a Catalunya, que construïda durant molts anys, vol ser un relat de la contemporaneïtat i una aportació al col·leccionisme català. La Col·lecció té l’interès de reflectir la complexitat i la transformació de la societat humana en el període de finals del S.XX i l’inici del XXI.

A més a més, és també una col·lecció on les formes de pensar, la llibertat d’expressió i la internacionalitat, són eixos que fan del discurs, un arxiu global dels moviments artístics i dels gèneres que l’art utilitza per expressar-se en aquest període.

La intenció del seu col·leccionista, Josep Maria Civit Gomis (nascut a Montblanc), ha estat la de bastir aquest relat o arxiu contemporani des de perspectives conceptuals, filosòfiques, literàries i polítiques que li fessin reconèixer i sentir la seva època. Civit ens convida a entendre diferents formes de pensar i de dialogar amb el present. El compromís cultural, l’experimentació amb la imatge i la pràctica d’una aventura mental són els trets distintius de la col·lecció. Tot això en l’intent de compartir una mirada més enllà de la retiniana.

En aquest sentit, la CC és una experiència i una construcció d’un imaginari que intenta modestament cartografiar l’art del present.

És per això que la Col·lecció és una excusa per fer un exercici de mirar, veure i percebre, i és també per això que la col·lecció no tindria sentit sense la participació activa del subjecte que la veu. Llibertat d’interpretació, per a temps convulsos i complexes.

La CC, a punt de celebrar els seus 50 anys, té un contingut d’abast internacional que comprèn molts dels moviments i tendències des de l’inici dels 70 fins avui: art conceptual, art povera, minimalisme, poesia visual… La presència d’artistes catalans a la col·lecció és molt notable.

 

Més informació sobre el Projecte Col·lecció Civit + Centre Cultural Terrassa

 

Tardor al Montseny

Inauguració dilluns 24 de setembre a les 19,30 hores

 

Fotografies de Francisco Espejo Sanchez

Aquesta exposició fotogràfica, organitzada pel Fotoclub Terrassa, és la particular visió de l’autor per captar amb l’ull de la càmera la tardor al Montseny, una natura plena de pinzellades de color: groc, marró, taronja, verd, vermell…colors que il·luminen tot el paisatge.

L’autor vol dedicar aquesta exposició a la memòria de la María José, la seva fidel companya de tota una vida, que va saber aguantar amb paciència les seves sortides fotogràfiques amb els amics, i quan viatjaven junts, les múltiples parades per fotografiar tot allò que el cridava l’atenció.

Francisco Espejo, és un bon fotògraf amateur amb una gran trajectòria fotogràfica, és membre del grup Els Cinc Fotogats, membre de la Federació Catalana de Fotografia (no2843/37) i soci del Fotoclub Terrassa. Aquesta és la seva primera exposició en solitari, tenint en compte que ja ha participat amb moltes exposicions col·lectives.

Els Cinc Fotogats, és un grup de cinc amics que els uneix la seva passió per la fotografia i amb una gran vocació per participar en els concursos de fotografia de tot arreu, pertanyen a l’antiga escola de la fotografia analògica però que actualment s’han adaptat a la fotografia digital. Són Antoni Planas, Antoni Boixadós, José Pérez Osorio, Alonso Espejo i Francisco Espejo.

Fotocinema

Francesc Íñiguez

Inauguració dissabte  7 de juliol a les 19,30 hores

L’autor, fotògraf professional especialitzat en fotografia de moda i retrat, és un gran apassionat del cinema, i fa que els seus ulls vegin les fotografies com una escena cinematogràfica.

El cinema i la fotografia són dues arts que a través d’un objectiu intenta’n captar la imatge, en definitiva el cinema són 24 fotografies per segon amb so.

Les dues comparteixen, la llum, el color, la composició, el relat, la inspiració, etc., les dues amb la mateixa finalitat d’explicar una història a l’espectador.

En aquesta exposició l’autor vol inspirar-se i relacionar cada fotografia amb una pel.lícula com per exemple “Tron”, ”Terminator”, “Memòries d’una geisha”,”Dodge, ciudad sin ley”,”El nombre de la rosa”, etc., fent coincidir les seves dues passions, la fotografia i el cinema·

Francesc Íñiguez es president del Fotoclub Terrassa, membre de la Federació Catalana de Fotografia i del comité editorial de la Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Ha realitzat exposicions personals entre d’altres al Centre Cultural de Terrassa i al CCCB de Barcelona.

Publicacions a la revista internacional PHOTO, Digital Foto, Super Foto Digital, 50mm i a la pàgina web de la 080 BARCELONA FASHION.

Presos polítics a l’Espanya contemporània

Després del seu pas pel Museu de Lleida i el CCCB, la instal·lació fotogràfica de l’artista Santiago Sierra, propietat de Tatxo Benet, arriba al Centre Cultural Terrassa. La sala 3 recull la sèrie de 24 fotografies en blanc i negre i de rostres pixelats que fan referència a 74 presos polítics de col·lectius i posicions molt diverses.

L’obra Presos polítics a l’Espanya contemporània, que va ser motiu de polèmica després de que fos retirada de la fira ARCO de Madrid el passat mes de febrer, vol fer visible l’existència de presos polítics a l’Estat espanyol. ‘Dins el panorama carcerari actual, un gran nombre de presos han estat condemnats a causa de les seves ideologies, especialment d’esquerres’,  diu Santiago Sierra en el seu comunicat.

‘El fet de recórrer universalment a la institució penitenciària és en si mateix un indicador del fracàs i de la impotència de les societats per construir un àmbit de convivència saludable que respecti la sobirania personal’ manifesta l’artista, i afegeix que el criteri de selecció són ‘persones empresonades per intentar fer públiques i efectives les seves idees sense recórrer a cap tipus de violència’. Sierra invita a reflexionar sobre l’efecte de la Llei mordassa i les activitats que poden ser considerades delicte de ‘terrorisme’.

Santiago Sierra ha exposat arreu del món i és especialment conegut dins el món de l’art polític pel seu treball de denúncia del capitalisme, l’explotació o el mercat laboral. La seva obra també posa en qüestió la naturalesa de la institució artística.

obert diumenge i dilluns de Festa Major

 

 

Santiago Sierra (1966, Madrid) Després de llicenciar-se en Belles Arts per la UCM-Universidad Complutense de Madrid, Santiago Sierra va completar la seva formació a Hamburg, on va estudiar amb els professors  F. E. Walter, S. Browm i B. J. Blume. Els seus inicis estan lligats als circuits artístics alternatius de Madrid —El Ojo Atómico, Espacio P—, però bona part de la seva carrera l’ha dut a terme a Mèxic (1995-2006) i Itàlia (2006-2010). L’any 2010, Sierra va rebutjar el premi Nacional d’Arts Plàstiques d’Espanya.

Reprenent i actualitzant algunes estratègies pròpies del minimalisme, l’art conceptual i la performance dels anys setanta, Sierra interromp els fluxos de capital i mercaderies —Obstrucción de una vía con un contenedor de carga, 1998; Persona obstruyendo una línea de containers, 2009—, contracta treballadors per revelar-ne la situació precària —20 trabajadores en la bodega de un barco, 2001—, explora els mecanismes de segregació racial que es deriven de les desigualtats econòmiques —Contratación y ordenación de 30 trabajadores conforme al color de su piel, 2002; Estudio económico de la piel de los caraqueños, 2006—, i impugna els relats que legitimen una democràcia sustentada sobre la violència d’estat (Veteranos de las guerras de Camboya, Ruanda, Kosovo, Afganistán e Irak de cara a la pared, 2010-12; Los encargados, 2012).

 

Comunicat de l’artista

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

El fet de recórrer universalment a la institució penitenciària és en si mateix un indicador del fracàs i de la impotència de les societats per construir un àmbit de convivència saludable que respecti la sobirania personal. La presència de presos polítics a les presons constitueix, a més, la pedra de toc que desacredita qualsevol govern que pretengui definir-se com a democràtic. Consegüentment, cap govern no n’admet l’existència: la camufla mitjançant tipus penals com ara l’atemptat contra l’ordre públic, l’enaltiment del terrorisme, la rebel·lió, etc.  

L’Estat espanyol no n’és una excepció. Quan, el 2016, el dirigent abertzale Arnaldo Otegi es va qualificar a si mateix com a «pres polític» després de complir una condemna de diversos anys, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, va declarar immediatament que «en una democràcia no hi ha presos polítics» i que a Espanya «no n’hi ha des de fa molts anys». Això no obstant, una mirada superficial al panorama carcerari espanyol permet identificar un gran nombre de persones que han estat condemnades per les seves idees, particularment en els àmbits abertzale i anarquista, tot i que no exclusivament.

En qualsevol cas, el criteri per definir un pres com a polític no és clar, ni és compartit per tothom. A Espanya, aquest criteri ha estat encara més confús, a causa de la tradició franquista i de la prolongació dels conflictes nacionalistes després de la Transició, fet que ha generat un context des del qual pràcticament qualsevol activitat (exercici de la llibertat d’expressió i de la de reunió, militància en organitzacions revolucionàries, lluita pels drets de les persones preses, etc.) pot ser considerada com a delicte de «terrorisme».

L’aprovació de la Llei de seguretat ciutadana, coneguda significativament com a «Llei mordassa», ha ampliat enormement els supòsits de delicte fins a incloure-hi les opinions i els actes de desobediència, com, per exemple, els intents de paralitzar col·lectivament els desnonaments.

El que proposem a través d’aquesta sèrie que vam anar publicant durant l’any passat és fer visible l’existència d’aquests presos polítics a l’Estat espanyol, malgrat el que se sosté institucionalment. No es focalitza cap ideologia en concret, ja que es tracta de demostrar que els presos polítics a l’Espanya contemporània inclouen un ampli ventall de posicions polítiques, especialment d’esquerres; però se segueix un criteri de selecció molt clar: persones empresonades per intentar fer públiques i efectives les seves idees sense recórrer a cap tipus de violència.

Segurament no hi són tots els que hi ha, però a través d’aquesta selecció d’exemples molt clars volem deixar constància que existeixen i denunciar no només les lleis caduques i la seva aplicació esbiaixada, sinó sobretot l’alienació social que permet i justifica aquesta realitat i mira cap a una altra banda.

Carme Aliaga

Queda només un minut de blau

Inauguració dijous 29 de novembre a les 19h

Quantes vegades una vella postal o fotografia, una llum, un color, una olor ens transporta a un altre indret, a un altre temps, als nostres records. Una ciutat pot contenir totes les ciutats, les que hem visitat i les que ens queden per descobrir. Ciutats que no són el que semblen, fragments de ciutats, fragments de nosaltres mateixos. Les ciutats com a metàfora de la multiplicitat de temps diferents, on conviuen estrats temporals múltiples, restes sobre restes, pòsits, rastres d’altres moments…

Ciutats que se succeeixen una sobre l’altra, sobre el mateix sòl, com les capes d’un quadre. Re-construir, refer, tornar a construir. Mai serà ben bé el mateix, serà nou, però no com abans. El collage, l’estrip, la bellesa del fragment, la poètica que ho envolta. La fragilitat del paper, la capacitat de preservar i alhora tan vulnerable. Les contradiccions entre figuració i abstracció, tan lluny i tan a prop l’una de l’altra, les pròpies nostres…

Sempre m’ha agradat moure’m en aquest llindar on pot succeir de tot. Sense límits.

 

Artista presentat per: 

Juan Carlos Estudillo

Tres dibuixos

inauguració dimecres 31 d’octubre a les 19h

En època de xarxes socials, de metrallament constant d’imatges, necessitem artistes que ens frenin, que ens mostrin un camí per aprendre a mirar a poc a poc. Joan Carlos Estudillo, amb els seus dibuixos minusciosos, ens apaivaga. Si més no en un primer moment. Selecciona acuradament papers i retoladors de tinta xina. Treballa en llargues jornades, amb meticulositat de monjo benedictí. Són dibuixos que cal degustar com un licor destil·lat, en breus glops, deixant-nos omplir pel buit, per la carnalitat encara no malmesa, per l’anunci de la mort imminent.

Lluís Alabern

 

Juan Carlos Estudillo (Barcelona, 1974)

Llicenciat en Història i màster en Gestio Cultural. Terrassenc d’adopció, ha estudiat processos de creació i gravat a l’Escola d’Art de Terrassa.

Inquiet i apassionat, ha trobat en el dibuix i el gravat les disciplines de treball més adients als seus interessos artístics. L’experimentació és un eix fonamental de la esva obra, així com la matèria i el seu rastre: un treball de sedimentació a partir de la memòria i el significat d’objectes i matèries.

 

 

Artista presentat per: 

Logotip Tigomigo horitzontal

Anna Clariana

Batecs visuals

 

“ Un full de paper en blanc

 és tot un món possible…”

Així comença un poema de Joana Raspall que vaig tenir el plaer d’il·lustrar l’estiu passat per editorial Pagès. Il·lustradora de professió, he treballat per les principals editorials del país amb més d’un centenar de llibres publicats. En la vintena de quadres que componen aquesta mostra hi trobareu una forma d’expressió que  poc té a veure amb els llibres il·lustrats. Papers pigmentats, esquinçats i arrugats subtilment, jocs de llums i ombres atzaroses o estudiades, textures sobtades i relleus impensats. Composicions de formes i figures esveltes on a vegades s’hi escapa la necessitat d’explicar una història amagada, més enllà de l’estètica o el sentiment.

Us convidem a buscar-ne la relació i a descobrir en quin punt del recorregut entre l’ull i el cor s’han creuat.

 

Anna Clariana

 

inauguració dijous, 4 d’octubre, a les 19h

 

Artista presentada per: 

amics

Moreno & Soria

Estats alterats

A Estats Alterats parlem sobre la memòria i el temps, sobre les alteracions que tenim pel que fa a la percepció visual, del record volàtil, de la transformació dels nostres propis records familiars.

Per això, barregem imatges apropiades amb imatges de la nostra pròpia família, creant noves cares, noves identitats que el temps ja ha deixat enrere. En el fons, amb diferents fragments d’altres persones anem creant noves identitats.

Inauguració dijous, 6 de setembre, a les 20h

 

Artista presentat per: