Sala de premsa

Fotocinema

Francesc Íñiguez

Inauguració dissabte  7 de juliol a les 19,30 hores

L’autor, fotògraf professional especialitzat en fotografia de moda i retrat, és un gran apassionat del cinema, i fa que els seus ulls vegin les fotografies com una escena cinematogràfica.

El cinema i la fotografia són dues arts que a través d’un objectiu intenta’n captar la imatge, en definitiva el cinema són 24 fotografies per segon amb so.

Les dues comparteixen, la llum, el color, la composició, el relat, la inspiració, etc., les dues amb la mateixa finalitat d’explicar una història a l’espectador.

En aquesta exposició l’autor vol inspirar-se i relacionar cada fotografia amb una pel.lícula com per exemple “Tron”, ”Terminator”, “Memòries d’una geisha”,”Dodge, ciudad sin ley”,”El nombre de la rosa”, etc., fent coincidir les seves dues passions, la fotografia i el cinema·

Francesc Íñiguez es president del Fotoclub Terrassa, membre de la Federació Catalana de Fotografia i del comité editorial de la Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Ha realitzat exposicions personals entre d’altres al Centre Cultural de Terrassa i al CCCB de Barcelona.

Publicacions a la revista internacional PHOTO, Digital Foto, Super Foto Digital, 50mm i a la pàgina web de la 080 BARCELONA FASHION.

Presos polítics a l’Espanya contemporània

Després del seu pas pel Museu de Lleida i el CCCB, la instal·lació fotogràfica de l’artista Santiago Sierra, propietat de Tatxo Benet, arriba al Centre Cultural Terrassa. La sala 3 recull la sèrie de 24 fotografies en blanc i negre i de rostres pixelats que fan referència a 74 presos polítics de col·lectius i posicions molt diverses.

L’obra Presos polítics a l’Espanya contemporània, que va ser motiu de polèmica després de que fos retirada de la fira ARCO de Madrid el passat mes de febrer, vol fer visible l’existència de presos polítics a l’Estat espanyol. ‘Dins el panorama carcerari actual, un gran nombre de presos han estat condemnats a causa de les seves ideologies, especialment d’esquerres’,  diu Santiago Sierra en el seu comunicat.

‘El fet de recórrer universalment a la institució penitenciària és en si mateix un indicador del fracàs i de la impotència de les societats per construir un àmbit de convivència saludable que respecti la sobirania personal’ manifesta l’artista, i afegeix que el criteri de selecció són ‘persones empresonades per intentar fer públiques i efectives les seves idees sense recórrer a cap tipus de violència’. Sierra invita a reflexionar sobre l’efecte de la Llei mordassa i les activitats que poden ser considerades delicte de ‘terrorisme’.

Santiago Sierra ha exposat arreu del món i és especialment conegut dins el món de l’art polític pel seu treball de denúncia del capitalisme, l’explotació o el mercat laboral. La seva obra també posa en qüestió la naturalesa de la institució artística.

obert diumenge i dilluns de Festa Major

 

 

Santiago Sierra (1966, Madrid) Després de llicenciar-se en Belles Arts per la UCM-Universidad Complutense de Madrid, Santiago Sierra va completar la seva formació a Hamburg, on va estudiar amb els professors  F. E. Walter, S. Browm i B. J. Blume. Els seus inicis estan lligats als circuits artístics alternatius de Madrid —El Ojo Atómico, Espacio P—, però bona part de la seva carrera l’ha dut a terme a Mèxic (1995-2006) i Itàlia (2006-2010). L’any 2010, Sierra va rebutjar el premi Nacional d’Arts Plàstiques d’Espanya.

Reprenent i actualitzant algunes estratègies pròpies del minimalisme, l’art conceptual i la performance dels anys setanta, Sierra interromp els fluxos de capital i mercaderies —Obstrucción de una vía con un contenedor de carga, 1998; Persona obstruyendo una línea de containers, 2009—, contracta treballadors per revelar-ne la situació precària —20 trabajadores en la bodega de un barco, 2001—, explora els mecanismes de segregació racial que es deriven de les desigualtats econòmiques —Contratación y ordenación de 30 trabajadores conforme al color de su piel, 2002; Estudio económico de la piel de los caraqueños, 2006—, i impugna els relats que legitimen una democràcia sustentada sobre la violència d’estat (Veteranos de las guerras de Camboya, Ruanda, Kosovo, Afganistán e Irak de cara a la pared, 2010-12; Los encargados, 2012).

 

Comunicat de l’artista

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

El fet de recórrer universalment a la institució penitenciària és en si mateix un indicador del fracàs i de la impotència de les societats per construir un àmbit de convivència saludable que respecti la sobirania personal. La presència de presos polítics a les presons constitueix, a més, la pedra de toc que desacredita qualsevol govern que pretengui definir-se com a democràtic. Consegüentment, cap govern no n’admet l’existència: la camufla mitjançant tipus penals com ara l’atemptat contra l’ordre públic, l’enaltiment del terrorisme, la rebel·lió, etc.  

L’Estat espanyol no n’és una excepció. Quan, el 2016, el dirigent abertzale Arnaldo Otegi es va qualificar a si mateix com a «pres polític» després de complir una condemna de diversos anys, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, va declarar immediatament que «en una democràcia no hi ha presos polítics» i que a Espanya «no n’hi ha des de fa molts anys». Això no obstant, una mirada superficial al panorama carcerari espanyol permet identificar un gran nombre de persones que han estat condemnades per les seves idees, particularment en els àmbits abertzale i anarquista, tot i que no exclusivament.

En qualsevol cas, el criteri per definir un pres com a polític no és clar, ni és compartit per tothom. A Espanya, aquest criteri ha estat encara més confús, a causa de la tradició franquista i de la prolongació dels conflictes nacionalistes després de la Transició, fet que ha generat un context des del qual pràcticament qualsevol activitat (exercici de la llibertat d’expressió i de la de reunió, militància en organitzacions revolucionàries, lluita pels drets de les persones preses, etc.) pot ser considerada com a delicte de «terrorisme».

L’aprovació de la Llei de seguretat ciutadana, coneguda significativament com a «Llei mordassa», ha ampliat enormement els supòsits de delicte fins a incloure-hi les opinions i els actes de desobediència, com, per exemple, els intents de paralitzar col·lectivament els desnonaments.

El que proposem a través d’aquesta sèrie que vam anar publicant durant l’any passat és fer visible l’existència d’aquests presos polítics a l’Estat espanyol, malgrat el que se sosté institucionalment. No es focalitza cap ideologia en concret, ja que es tracta de demostrar que els presos polítics a l’Espanya contemporània inclouen un ampli ventall de posicions polítiques, especialment d’esquerres; però se segueix un criteri de selecció molt clar: persones empresonades per intentar fer públiques i efectives les seves idees sense recórrer a cap tipus de violència.

Segurament no hi són tots els que hi ha, però a través d’aquesta selecció d’exemples molt clars volem deixar constància que existeixen i denunciar no només les lleis caduques i la seva aplicació esbiaixada, sinó sobretot l’alienació social que permet i justifica aquesta realitat i mira cap a una altra banda.

Carme Aliaga

Queda només un minut de blau

Quantes vegades una vella postal o fotografia, una llum, un color, una olor ens

transporta a un altre indret, a un altre temps, als nostres records. Una ciutat pot

contenir totes les ciutats, les que hem visitat i les que ens queden per descobrir.

Ciutats que no són el que semblen, fragments de ciutats, fragments de nosaltres

mateixos.

Les ciutats com a metàfora de la multiplicitat de temps diferents, on conviuen

estrats temporals múltiples, restes sobre restes, pòsits, rastres d’altres moments…

Ciutats que se succeeixen una sobre l’altra, sobre el mateix sòl, com les capes d’un

quadre.

Re-construir, refer, tornar a construir. Mai serà ben bé el mateix, serà nou, però no

com abans. El collage, l’estrip, la bellesa del fragment, la poètica que ho envolta. La

fragilitat del paper, la capacitat de preservar i alhora tan vulnerable. Les contradiccions

entre figuració i abstracció, tan lluny i tan a prop l’una de l’altra, les pròpies nostres…

Sempre m’ha agradat moure’m en aquest llindar on pot succeir de tot. Sense límits.

 

Juan Carlos Estudillo

Tres dibuixos

Juan Carlos Estudillo traça minuciositats que remeten a allò que està a punt de caducar. Tot el que viu, en el moment en què és aturat sobre paper, comença a decaure. Juan Carlos Estudillo ho sap, i ha decidit amb la seva obra, regalar-nos la poesia de l’instant previ a l’inici del declivi.   

Lluís Alabern

 

Artista presentat per: 

Logotip Tigomigo horitzontal

Anna Clariana

Batec visual

Viatge visual a través de diferents imatges, on es barregen colors,sentiments i emocions, de la mà de 3 elements bàsics: tinta, paper i món digital.

 

Artista presentada per: 

amics

Moreno & Soria

Estats alterats

A Estats Alterats parlem sobre la memòria i el temps, sobre les alteracions que tenim pel que fa a la percepció visual, del record volàtil, de la transformació dels nostres propis records familiars.

Per això, barregem imatges apropiades amb imatges de la nostra pròpia família, creant noves cares, noves identitats que el temps ja ha deixat enrere. En el fons, amb diferents fragments d’altres persones anem creant noves identitats.

Artista presentat per: 

 

Brigitta Both

Monocrom

L’artista hongaresa Brigitta Both (1978) va estudiar disseny i moda a Budapest. Després de treballar quinze anys en la indústria de la moda i en disseny gràfic li van interessar el collage, les pintures de tècnica mixta i la fotografia. El 2015 es va establir a Barcelona i es va presentar al Premi BBVA de Pintura Ricard Camí essent-ne la guanyadora amb l’obra Sincronitzats, una pintura que expressa una relació molt íntima amb una profunda connexió, l’amor i la comprensió entre una parella que es va consolidant al llarg del temps.

Ara l’artista presenta l’exposició Monocrom, una obra feta entre el 2015 i el 2018 d’estil minimalista i en blanc i negre. El blanc, símbol de la puresa i l’harmonia, en contrast amb el negre que representa el caos i el desconcert.

Artista guanyadora del 15è premi BBVA de pintura Ricard Camí

Agustí Puig

Creant una pròpia cosmicitat

Autor d’una obra prolífica i versàtil,  que ha sabut experimentar amb nombroses disciplines artístiques tals com la pintura, l’escultura, el dibuix, la ceràmica o el gravat, l’actual proposta d’Agustí Puig es perfila com un assaig visual que recorre les principals temàtiques de l’autor. El pas del temps, la condició fugaç de l’ésser humà o la constant resistència a l’omissió de la memòria mitjançant la perpetuïtat del gest, en són una constant.  

La memòria del gest, primigènia, inapel·lable i il·limitada, s’estén amb determinació sobre  la matèria i abraça els vestigis mil·lenaris d’aquells que ens precediren i dels qual en som deutors. Prendre el seu llegat per avançar és el que ens proposa l’autor.

Comissària: Natàlia Chocarro

Exposició produïda per: 

La Captura

Dels paisatges d’en Vayreda a l’últim quadre d’Olot

L’escola pictòrica d’Olot, aquella que diuen que retrata la Garrotxa verda i humida des del segle XIX, mai ha existit. No ha passat mai de ser una etiqueta vaga enmig de converses vagues. El que ha existit –això sí- és l’intent tossut per part de molts pintors de capturar el paisatge olotí. Joaquim Vayreda va ser el primer, l’artista que crearia el topos, el lloc comú que inspiraria a tants. Darrera d’ell vindrien molts pintors i de molts tipus: els delejants, els trasplantats, els “fills de”, els que no surten mai del marc, els que sí que ho fan. Tots ells van provocar una densitat d’artistes única al país; una suma d’obres gegantina sorgida d’una demanda real, sentida i voraç que desembocà cap a un gest aïllat, a la vegada que radical: la rendició. El paisatge d’Olot ja no es podria capturar ni construir en una tela. Només podríem trepitjar-lo i mirar-lo. O no, només faltaria.

Comissari: Miquel Àngel Codes

Anna Llimós

Esquerdes

“Mitjançant l’ús de tècniques molt diverses com poden ser la fotografia, el dibuix, el frottage o l’oxidació del paper, la meva obra vol indagar en les múltiples maneres com l’espai, ja sigui públic o privat, es converteix en memòria que s’erosiona amb el pas del temps. De vegades centrant l’atenció en els objectes, d’altres en el propi espai, es tracta d’un procés de recerca que vol copsar com el passat es troba inserit en el present més quotidià i treballar-lo des dels buits, els silencis o els espais en blanc.

En el cas d’Esquerdes, el projecte que es presenta a l’espai La Galeria, es tracta de fer un exercici de memòria en l’espai privat personal abans d’una mudança. Cambra a cambra, es van resseguint totes aquelles empremtes pròpies de l’espai per tal de retenir en la memòria i en el paper l’espai que ha estat habitat, no només per mi, sinó també per totes aquelles capes d’història personal que hi han passat abans, omplint-lo i buidant-lo de nou. Al buidar un espai, al deixar-lo en blanc altra vegada, les empremtes apareixen amb força sobre un blanc que lluny de ser neutral, es troba carregat d’història. Utilitzant la tècnica del gofrat manual, faig el registre literal de les paraules de Walter Benjamin quan afirma que “habitar és deixar empremtes”. Es tracta dons de prendre consciència d’aquelles empremtes produïdes per l’acció d’habitar en el propi espai domèstic i del consum i del desgast que s’acumulen, en forma de sots o d’esquerdes fent una mena d’arxiu personal de les patologies que configuren cada espai.”

Anna Llimós Vidal neix a Barcelona l’any 1989. Llicenciada en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, finalitza el Màster en Formació del Professorat el 2012 i el Màster en Humanitats, art, literatura i cultura contemporànies a la UOC l’any 2016. El 2013 obté la beca de dibuix Fundació Felícia Fuster i l’accèssit en la 10a Edició del Premi Climent Muncunill i Roca. Posteriorment obtindrà una residència a la Nau Estruch de Sabadell.

Recentment ha col·laborat en el projecte “Art i futur” impulsat per l’ANC, ha format part del col·lectiu TCteamwork i ha obtinut el primer premi en la categoria de Gravat del XXVI Premi Joan Vilanova de Manresa. Entre els últims espais expositius on ha mostrat les seves obres a nivell individual cal destacar la Olivart Art Gallery, de Barcelona, el Museu d’Art de Cerdanyola, l’Espai d’Art i Creació Can Manyé d’Alella i la Sala dels Trinitaris de Vilafranca del Penedès. A més a més, ha participat a la Fira Internacional d’Art Contemporani de Castelló MARTE amb Olivart, galeria amb la que participa a l’Espai la Galeria al Centre Cultural Terrassa actualment.

 

Exposició produïda per Olivart Art Gallery