Centre Cultural - Exposicions - Ángel Camino

Ángel Camino

La foscor visible

L’impuls de crear sorgeix de l’atzar,
de les trobades fortuïtes,
de la naturalesa, dels sentiments.
Al realitzar una escultura estem fent una afirmació d’allò visible,
d’allò que ens envolta i que contínuament apareix i desapareix

 

Ángel Camino, infatigable perseguidor de somnis, poeta visionari, imagina i acompleix designis d’il·lusió apassionada. I s’atansa de nou al foc sagrat que escalfa enmig de l’algidesa del cosmos. Intueix un altre cop que l’afany d’esbrinar el sentit de l’existència toparà amb una inescrutable obscuritat. Això no obstant, el domini magistral de les tècniques, la investigació metòdica, la tristesa i el goig dels acabaments, el procés sencer l’ajuda a il·luminar tenebres. Talment llampades d’un far, els esclats d’entusiasme projecten ombres sobre l’abisme inherent a l’acte creatiu. Les composicions ens fascinen amb algun atractiu poderós que —tant se val que l’anomenem bellesa com sublimitat— condueix a la fluctuació metafòrica amb què provem d’explicar-nos a nosaltres mateixos des de l’escissió originària de la consciència de l’ésser i del no- res. A l’interior de qualsevol llenguatge queden indicis d’aquesta dicotomia. I la poètica s’hi refereix explícitament, quan tracta de la nostra condició precària.

El discurs de l’artista mostra realitats inaccessibles. No es basa en la persuasió sinó en la complicitat. I s’emmiralla en una vivència mística: la domesticació del caos. Tanmateix, allò que cercava no coincideix amb el que trobarà. L’atzar, el revers de la seqüència de causes i efectes, és part constitutiva de l’ordre aparent.

La foscor visible planteja l’enigma de les ambivalències. Primerament, observem dibuixos i gravats, imatges incipients que no considerem mers exercicis preparatoris de les expansions volumètriques ulteriors; ans al contrari, els veiem preàmbuls imprescindibles dels objectes concebuts per endavant. Hi percebem recolliment, intimitat i solitud fins que, en un segon instant d’eclosió, els espais en blanc esdevenen profunditats pètries. Les línies sinuoses encerclen el granit i el marbre de la creixença.

I, en darrer terme, experimentem la metamorfosi del bronze i del ferro: lluita per la supervivència, amor intangible, acceptació de la mort. Les obres plasmen la concordança mítica dels tòtems, posseeixen la virtut preservadora dels talismans i, alhora, apleguen influències contemporànies. Apreciem el mestratge de Henry Moore i Jorge Oteiza, faedors de buits essencials; l’empremta de l’expressionisme abstracte de Jackson Pollock, i en els traços de pintura i les geometries, reminiscències de cultures ancestrals. Però l’experiència individual és única, intransferible, resisteix a tot reduccionisme.

Text de Manel Gibert

 

Artista presentat per: 

 

Col·laboradors