Centre Cultural - Exposicions - Guinovart

Guinovart

Mestre d’Amor

Presentació i obertura: dijous 14 de desembre, a les 10’30h

 

En motiu de la celebració de l’Any Guinovart, el Centre Cultural Terrassa juntament amb la Fundació Guinovart inaugura l’exposició Mestre d’Amor. Una mostra de peces de Guinovart que mostra la vessant més sensual de l’artista. Partint de creacions molt primerenques farem un viatge per tota la seva iconografia eròtica fins arribar a les últimes peces que l’autor va fer sobre aquesta temàtica.

Aquest fil conductor ens convida a fer un recorregut cronològic que permetrà a l’espectador veure l’evolució pictòrica de Guinovart i descobrir com la sexualitat esdevé una forma de comunicació que va més enllà de l’aspecte purament físic.

 

Guinovart, ver mestre d’un mester d’amort (text de Biel Mesquida)

 

Demanaren al amich quals son los fruyts damor. Respos l’amich: —Plaers, cogitacions, desiygs, sospirs,

treballs, perills, turments e languiments; e sens aytals fruyts nos lexa amor tocar a sos seruidors.

                           Ramon Llull

 

La sexualitat ho mena tot per les ones i els vents de l’amor.  Un fet molt clar i català de Guinovart és que quan agafa un material i el treballa a consciència, el converteix en signe —o en la seva desaparició—. I no ho fa ni per moda, ni per facilitat, ni, m’atreviria a dir, per bellesa. No, Guinovart ho realitza per alguna cosa de més bon entendre i alhora més fonda i humanal: Guinovart va cap al material, el contempla, el toca, el pensa, el sent, l’obra i el fa bon conductor de la sensibilitat. Això és amort! Així de complex!

Ho he vist quan treballava amb fang, amb ferro, amb fusta, amb pedra, amb les mil i una matèries humils i comunes que feia seves, que feia nostres.

I és en aquest enamorament radical, sexual i sensual, amb la matèria, aquest estimar sense límits les coses del món quan Guinovart ens demostra que era un mestre d’un mester d’amor, d’amort (copulació d’amor i de mort on l’amor ho amara tot i la mort mor).

Agafava una pedra, posava un pigment a la punta del pinzell, trobava un bidó, recollia unes llavors de blat, ficava calç dins un poal, pastava una massa de fang, doblegava un filferro, estrenyia un cep, estotjava unes fulles seques, amuntegava uns maresos, acaronava tot allò que desprenia vida i allò el feia enravenar, l’encalentia, el posava a mil, el seduïa, el fascinava, l’orgasmava i tot ho convertia en material d’art, material guinov-art.

Reciclava les deixalles del món amb les eines de l’amor subtil, el més carnal, el més fort, el més vertader.

Guinovart estimava l’estimar i això el feia crear a voler, a dojo a betzef, sens fi. Fecundava el món amb la construcció d’una pintura, d’un objecte, d’una instal·lació, d’una escultura, d’un joiell, d’un fresc… Expressionava tot quan tocava, i tot arrelava i creixia i floria i grellava i granava, literalment i en totes direccions.

L’obra guinovartiana és la demostració vertadera de la seva ars amatoria singular que feia obra amb els seu cos més desitjador, més ardent, més vitenc, més sementer de tota casta de pulsions i d’impulsos creadors.

Treballar amb exactesa i esforç, amb gràcia alada i amb voluptuositat damunt la matèria era boixar, cardar en disseminació incessant que produïa la naixença i la renaixença.

Tendre, entendrit i entendridor, estimat Guino,  jugant amb la duresa diamantina per alleugerir-la, per enlairar-la, per fer-la cant amorós, cant d’amort.

Vida vencedora de la mort: batec, alè, ànsia! Per a mi aquesta podria ser una definició senzilla de l’art ver del Guinovart més despullat i més incandescent: vivificador.

Biel Mesquida  

Col·laboradors