ESP On som?

Centre Cultural - Exposicions - Lluís Vilà · Absolut II

Lluís Vilà · Absolut II

Lluís Vilà (Banyoles,1952-2010) és un d’aquests casos únics, la creativitat del qual es desenvolupà des d’una metafísica orgànica interna que acabà lliurant un repertori d’obra fruit de la seva relació amb el menjar i altres funcions orgàniques, com ara digerir o excretar, en el marc d’una maquinària poètica molt pròpia i difícil d’igualar.

Pilar Parcerisas
 

Humanitas, felicitas, libertas (Humanisme, felicitat i llibertat), aquest lema llatí d’un emperador llunyà però proper podria representar, tranquil·lament, la dimensió existencial que l’artista català Lluís Vilà va practicar, intensament, fins la seva mort sobtada i prematura el 2010. Un ésser extraordinari, un rara avis en l’àmbit de la creativitat, que en la seva darrera etapa –i que avui exhibim mitjançant l’exposició Absolut II– va anticipar-se al concepte de mort, de la seva mort, buidant l’existència corpòria a les seves obres fins a deixar-les amb perfils de blanc pur només matisades per grafismes subtils i delicats de negre rotund. 

Les pintures Absoluts del 2009 i 2010 feien l’undripping, despintaven i dialogaven amb el menys és més, tot jugant amb les superposicions i les transparències. Tot un conjunt d’obres d’estructurada geometria interna que ho aguantaven tot, fins i tot el cos i l’ànima de la pintura. I és que “Lluís Vilà, sabia tractar els temes més foscos de l’existència d’una manera diàfana i il·luminada, en què la foscor es tornava llum”, escribia la crítica d’art i amiga de l’autor Pilar Parcerisas. 

 

I mentre treballava amb els dos plans de les teles de gran format, esculpint-les des de terra amb gestualitat intesa però mesurada, anava teixint construccions tridimensionals. Anomenats Nautes aquestes escultures són com argonautes, àngels sense rostre, petites mòmies de l’antic egipte de blanc impolut que viatgen pel nostre imaginari representats a tothom i a ningú alhora; presències que ens sedueixen cap a altres mons, dins o fora de la nostra percepció. Obres que sorgien del seu taller de la plaça major de Banyoles per preguntar-nos la dimensió del paper de l’home en aquest intens debat sobre transhumans i bioconservadors. Escultures místiques que sempre volen donar cabuda com a complement a objectes orgànics, en aquest cas el pa, aquest aliment sagrat i quotidià que ha donat la vida als éssers humans des de l’inici dels temps. Un color de vida, color carn, marronòs, que contrasta amb monocolor dels homenoides, un blanc de gel que tot conté i que és, així mateix, la constatació de l’absència de tot, que és presència. Un buit que és un ple, on tot hi és sense sovint ser percebut.

Ricard Planas Camps

crític d’art

Lluís Vilà (Banyoles, 1952-Girona, 2010)

Inicia l’activitat artística a principis del anys 70 participant en la Mostra Col·lectiva del Grup Tint- 1, a la llotja del Tint de Banyoles. Des dels seus inicis fins a mitjans dels anys 80 treballa en el camp de la investigació i la instal·lació dins les corrents conceptuals de l’”eat art” i l’art fungible. Realitza treballs com Les sabates comestibles (1979), participa a Art 14’83 CIAC a Basilea, Entre pa enlluït (1984) a la Fundació Miró de Barcelona, Fagocotosi (1985) a la Sala Montcada de la Fundació “la Caixa” de Barcelona i Cambio de Piel (1985) als festivals de Navarra.

A poc a poc, anirà deixant les referències directes als elements comestibles per referir-s’hi indirectament des de nous materials com ara el ferro i la pintura sobre paper. En aquesta nova etapa s’interessa per l’embolcall del menjar en conserva, és a dir, les llaunes, i treballa escultures en ferro sense volum, que presenta a la Sala Vinçon de Barcelona (1990) i a la Sala Tránsito de Madrid (1991).

És present a diverses fires internacionals, participa en el pavelló d’Espanya per a la Expo de Sevilla (1992). Realitza Clàstics, intervenció en la remodelació del volcà Croscat a la zona volcànica de la Garrotxa, premi FAD amb Martirià Figueras(1994), i exposa a Capitals del Disseny en el Centre George Pompidou de París, i a l’exposició El moble català des del segle XV, al Palau Robert.

Una constant en la seva obra és la utilització de materials fungibles i la seva crítica dirigida a la societat de consum, que dóna per acabada amb l’exposició Àlef (1996), treball caracteritzat en el fet d’utilitzar com a pintura la seva pròpia sang, a la galeria Alter Ego de Barcelona. A partir d’aquest moment integra el llenguatge pictòric i escultòric en una sola línia, creant la sèrie Navegants 1995-1997, la sèrie Contraris(1995) que continua amb Logos (2001) i fins a la sèrie El Congrés de l’Absolut (2010) en homenatge a J.L. Borges.

Col·laboradors